dissabte, 29 d’octubre del 2011

Quan l'enemic obre les portes

Quan l'enemic obre les portes de casa seva, hi ha 4 possibles actituds:
1- No fer res (l'enemic hi surt guanyant)
2- Entrar, posar-se còmode i no molestar (hi surt guanyant l'enemic i aquell qui ha entrat)
3- Entrar a rebentar i fer soroll tant com es pugui (hi surt perdent el qui ha entrat, però també l'enemic)
4- Quedar-se a les portes negant-se a entrar i criticant als qui han entrat, especilament als qui han entrat a fer soroll (això els beneficia a ells i a l'enemic)

Eleccions 20 de novembre del 2011

Extrapolant aquesta reflexió al panorama polític català amb la seva relació amb Espanya, i fent una juxtaposició entre les Corts espanyoles com la casa de l'enemic i les formacions polítiques com els qui tenen l'oportunitat d'entrar-hi, és molt fàcil localitzar i encasellar a cada formació amb una d'aquestes quatre possibles actituds.

Per exemple, entre els qui no volen fer res, és a dir, que no volen participar a les eleccions, hi trobem a les CUP, que van decidir des d'un bon principi renunciar a presentar cap candidatura per aquestes eleccions. Són coherents amb els seus estatuts i full de ruta, per tant qualsevol altra decisió que haguessin pres hagués estat una sorpresa (deixant de banda el que ens agradaria que haguessin fet o no). Com ja avançava, aquesta actitud immobilista té les mateixes repercusions que l'abstenció en unes eleccions: afavoreix als qui són més forts i que sovint són els enemics dels nostres interessos.

Al principi de tot, la Soli (més ben dit, la seva cúpula) va triar aquesta primera via. La militància, però, va fer pressió per tal que es fes escoltar la seva veu, en tractar-se d'un partit polític que presumeix de ser assembleari i democràtic. Per tant, es va fer un referèndum intern, preguntant quina opció volia la majoria, i la majoria va votar concórrer a les eleccions en coalició amb altres forces independentistes. En aquell moment, la cúpula va canviar radicalment el seu discurs, que fins llavors havia estat "a Madrid no hi hem d'anar a fer res", a la famosa frase de'n López Tena "Hem d'anar a Madrid a rebentar Espanya", cosa que li costà desenes d'amenaces de mort i atacs mediàtics. Al moment de negociar amb les altres forces polítiques, els 3 "negociadors" van posar condicions molt dures i es van negar a cedir en una collonada (el repartiment del temps d'intervenció és una collonada, efectivament), cosa que va fer que s'aixequessin de la taula i trenquessin el pacte, deixant a la majoria de la seva militància desil·lusionada. Ben aviat, però, des de la cúpula es van afanyar a fer el que porten fent des que es van crear: dir que si no hi ha unitat és per culpa dels altres. Ara podríem situar a la Soli dins del grup que es dedica a llençar merda sobre els qui volen entrar, cosa que els dóna força, perquè així es desmarquen dels vividors que hi ha dins la casa de l'enemic. Aquesta actitud, però, acaba afavorint al propi enemic, ja que el votant, que és qui al final decideix qui entra o no, acaba decantant-se pels qui no fan soroll, o simplement no voten. Malgrat aquesta actitud, que és la que tenen a Catalunya, han decidit presentar-se igualment a les eleccions a ses Illes amb el PSM (que d'independentistes tenen el que jo de paquiderm).

Després tenim als partits de tota la vida, aquells que tenen llagues al cul de tant de temps que estan asseguts a la cadira, i que només aspiren a tenir més cadires i més poder. Són PSOE i PP, majoritàriament, però també hi ha Esquerra Unida i l'anteiror ERC que, tot i tenir poques cadires, poc han aconseguit fer pels interessos del nostre país. I en un punt mig, entre els que toquen molta cadira i els qui en toquen poca, hi ha els qui en tenen unes quantes i no les aprofiten pel país, sinó per al lucre personal. Estic parlant de CyU i PNB, per exemple. Aquests simplement aspiren a tenir més cadires pel fet de tenir-les, no per poder canviar res, sigui quin sigui el seu discurs. Això, òbviament, només els afavoreix a ells i a l'estat espanyol.

Per últim, hi ha les petites formacions polítiques, aquelles que mai han tingut cadira, i que aspiren a tenir-ne alguna per poder fer honestament el que es pugui per al seu país i els seus interessos no personals. Partits com Escons en Blanc, Partit Pirata, Des de Baix, PACMA o l'associació Reagrupament, que concorre per primer cop en coalició amb la nova ERC sota la marca blanca de Catalunya Sí, intenten aquest any esgarrapar algun escó a les Corts espanyoles per poder tenir un altaveu i fer sentir la seva veu, alhora que prenen pes a la resta de formacions més "estables". Aquestes formacions estan condemnades a rebre de tot arreu, és el que tenen les minories, però com a mínim poden fer sentir la seva veu, amb l'esperança que algun dia tinguin prou veu com per canviar les coses.

Hi ha un gran problema, però, en tot això: el votant. El votant és un ésser pensant amb moltes limitacions, la societat l'ha fet així. El seu recolzament a una formació política, en un 90% dels casos, obeeix a un o més d'aquests paràmetres:

  1. Tradició: a casa sempre han votat el mateix, i ho seguiran fent.

  2. Simplicitat argumental: Dretes o esquerres, o voto a un dels grans, o voto a l'altre.

  3. Populisme: Un dinar gratis, 4 globus o la promesa de resoldre tots els teus problemes personals moltes vegades són claus per fer canviar la intenció de vot d'un elector.

  4. Terrorisme: Presentar-se com l'única opció viable per resoldre els conflictes contextuals, ja siguin culpa o no dels dirigents actuals.


Aquest 90% és sobre els qui exerceixen el seu dret a vot, que ronda el 50% de la població. L'altre 50% no vota per diversos motius, però està clar i és indiscutible que el quedar-se a casa i queixar-se és un acte d'irresponsabilitat ciutadana, de menyspreu als avantpassats que van lluitar i morir per tal que tinguéssim aquest dret. L'abstenció afavoreix els qui ja són forts; qui es cregui el discurs "que vagi a votar el 10% de la població, a veure si així els polítics capten el missatge" és un ingenu, ja que els polítics ja fa temps que saben què en pensem d'ells, i per això intenten manipular els seus partidaris i desencoratjar els seus detractors. Abstenir-se és renunciar a canviar res, no ens enganyem.

Finalment, queda el 10% dels que sí que van a votar que no es regeixen per cap dels 4 paràmetres anteriorment exposats: són els qui voten nul, en blanc o a una alternativa.

Els qui voten nul (per exemple, posant una estelada, o una frase obscena, o una merda de gos dins del sobre de votacions) ho fan per dos motius, principalment:

  1. Perquè creuen que no hi ha cap opció política que els representi, però tampoc s'han preocupat per saber si existeix (aquests són majoria)

  2. Perquè volen aprofitar el seu dret a votar, però sense voler han comés una irregularitat a l'hora de posar el seu vot al sobre (posant paperetes de diferents partits, posant-hi algun comentari, etc.)


El que ha de tenir clar aquesta gent és que amb això afavoreixen l'enemic (aquell qui fa que la seva vida personal i social perdi qualitat diàriament), a ningú més. Potser es queden molt a gust votant nul, però és inútil.

Els qui voten en blanc, directament estan regalant el seu vot als partits més forts.

I després quedem els idealistes, els infatigables, els qui creiem que un canvi global és altament improvable però no impossible, i que estem convençuts que el primer pas per fer-lo possible és intentant-ho! Som els que molestem, els que aprofitem qualsevol feblesa del sistema per intentar canviar-lo. No estic parlant de cap formació política concreta. És més, aquest article no pretén fer campanya per cap formació, aquells qui em coneixen ja saben qui recomano votar. Aquest article pretén encoratjar a aquell 50% de la població que es queda a casa cada cop que pot canviar les coses, a que siguin valents i es mobilitzin i se'ns sumin:

A aquells que anem a per totes QUAN L'ENEMIC OBRE LES PORTES!

httpv://www.youtube.com/watch?v=fD46sl7bHxI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada