Reagrupament va néixer com un corrent crític dins el partit polític Esquerra Republicana de Catalunya. Entre les bases d'ERC hi havia descontentament per l'evolució del pacte entre ERC, PSC i ICV per al tripartit (2003-2006 i 2006-2010). A parer de molts militants i votants d'ERC, l'evolució política a Catalunya i les actuacions del Govern català demostraven que aquesta aliança impedia a ERC desenvolupar el seu programa independentista.
[caption id="" align="alignnone" width="477" caption="Acte central de la campanya nacional de Reagrupament. 11-11-2010."]
[/caption]El Manifest d'Almoster, redactat en aquesta població del Baix Camp cap al mes de juliol del 2006, es pot considerar el precedent del Reagrupament. Amb aquest manifest, un grup de militants d'ERC, encapçalats per Joan Carretero i Grau, va mostrar-se crític amb direcció del partit republicà (aleshores liderada per Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira, secretari general i president, respectivament). Aquest manifest el vàrem signar uns 90 militants.
El 20 i 21 de gener del 2007, Carretero va publicar un article al diari Avui titulat "ERC, de planeta a satèl·lit". Aquest escrit era crític amb la posició d'ERC dins el Govern català, al qui acusava de no tenir capacitat per a aplicar les propostes polítiques que fessin avançar Catalunya cap a la independència, i dibuixava el camí polític que seguiria després l'ideari de Reagrupament.
El 10 de febrer del 2007 es va presentar el manifest fundacional del col·lectiu fundador de Reagrupament, que conté sis punts. En aquest manifest es demanava un redreçament en la línia política del partit, que els signants creien seguidista del PSC, i la convocatòria d'un congrés extraordinari dins ERC. Aquest moment es pot considerar la cristal·lització de Reagrupament com a corrent intern d'ERC. (Extracte de la Viquipèdia).
Acte seguit, va "aparèixer" un altre corrent crític intern anomenat Esquerra independentista, concretament el 5 de juny de 2007, per tal d'oferir una opció alternativa a Reagrupament, davant del Congrés Extraordinari convocat per Joan Carretero, ex-Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya pel partit republicà (extracte de la Viquipèdia), de la mà d'un tal Uriel Bertran, economista i diputat d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya.
Esquerra Independentista, i això és una opinió personal, es va crear al seu moment per debilitar Reagrupament, orquestrat per la cúpula d'E. Queda demostrat des del moment en què Uriel i companyia es dediquen a votar favorablement sempre a partir de llavors totes les propostes i mandats de la cúpula. A la Conferència Nacional d'Esquerra Republicana celebrada a Barcelona el 20 d'octubre de 2007, Reagrupament va presentar una ponència alternativa/esmena a la totalitat, i les votacions es van fer a mà alçada. Estant dividits com estàvem, gràcies al corrent "alternatiu" d'Uriel, la vam perdre. Però lluny de rendir-nos,vam continuar difonent, poble a poble, ciutat a ciutat, el nostre ideari. Finalment, el 18 d'abril del 2009 Carretero va proposar, en un article al diari Avui titulat "Patriotisme i dignitat", la creació d'una candidatura política per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 que tingués com a eix programàtic la independència de Catalunya. Nou dies després, el 27 d'abril, després que la direcció d'ERC li obrís expedient i el suspengués de militància, es va donar de baixa del partit. L'11 de maig, la portaveu de Reagrupament Rut Carandell va anunciar també la seva baixa d'ERC. Els vam seguir altres militants d'ERC, com ara Emili Valdero (que ja havia abandonat el seu càrrec dins el Govern català), Sandra Lomas (activista independentista de Reus) o Albert Pereira (cap d'ERC al Camp de Tarragona).
A partir de llavors Reagrupament es presenta com una associació politico-cultural amb la finalitat d'aglutinar tots els moviments sobiranistes de Catalunya per tal de presentar-se a les eleccions del 2010 i aconseguir una majoria suficient per a declarar unilateralment la independència.
Des de finals de maig del 2010 en endavant, Reagrupament començaria a ser cada cop més conegut arreu del país, va créixer la militància, es van multiplicar els actes arreu del principat i finalment, el 10 de juliol va celebrar-se a Barcelona una de les manifestacions més multitudinàries de tots els temps reclamant la independència de Catalunya, i motivada per la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol que, per enèssima vegada, retallava de forma significativa el nostre estatut d'autonomia.
[caption id="" align="alignnone" width="352" caption="10 de juliol: Gran manifestació per la independència"]
[/caption]Aquella jornada en què va participar més d'un milió de persones, la força que més destacava era Reagrupament. Paral·lelament, en Joan Laporta, que el 21 de març d'aquell any havia dit a la segona assemblea de Reagrupament que volia fer el salt a la política, i que el faria al costat de Reagrupament, ja havia dit que estava "moralment reagrupat", i va deixar-se veure el dia de la manifestació a la zona de Reagrupament.
Aquest va ser el moment en què els polítics de l'estàblishment, els que viuen de la política, van començar a neguitejar-se, doncs veien com l'independentisme es començava a unir sota el paraigües de Reagrupament, i això podia suposar un tsunami electoral independentista que podia fer perillar les seves butxaques, ja que un dels eixos importants de Reagrupament consisteix en la regeneració democràtica. Per tant, havien de rebentar-ho com fos.
Així doncs, només 10 dies després, van sorgir Uriel Bertran (el que havia "fet la competència" a Reagrupament dins d'ERC) i Alfons López-Tena (notari, incapacitat per exercir-ne per greus irregularitats, i militant de Convergència Democràtica de Catalunya des del 1989 fins el 2010) i van entabanar a en Joan Laporta per crear un projecte calcat al de Reagrupament, enlloc d'unir-se a Reagrupament, com seria el més lògic, tal com havien fet fins aleshores Catalunya Estat Lliure, Conferències Democràtiques de Catalunya, Partit Republicà Català i Suma Independència, entre molts altres.
L'explicació oficial d'en Joan Laporta per crear el calc de Reagrupament, anomenat Solidaritat Catalana, fou que considerava que no li agradava el sistema de creació de llistes, ja que el veia poc democràtic. Malgrat tot, se li havia oferit la presidència de l'associació. Ho va rebutjar, assessorat pels seus "companys de viatge". L'altra explicació que donà va ser que "a Reagrupament hi havia pocs diners per a la campanya". Tenint en compte que la nostra política ha estat sempre la de la transparència en el finançament, i la filosofia del "deute zero" per no haver de deure favors a ningú, no li falta raó. Sempre ens hem auto-finançat, i no tenim ni hem tingut la morterada de diners de la que disposa CyU o el PSC. El que cal preguntar-se és: d'on han tret els diners per finançar-se a SCI? perquè va implícit en les paraules d'en Laporta que allà hi ha més diners que a Reagrupament. Les males llengües parlen d'un possible finançament de CyU, per afavorir l'afebliment de l'independentisme. Jo no em pronuncio al respecte, però convido a la reflexió.
Així doncs, es va anar consolidant la "coalició" anomenada "Solidaritat Catalana per la Independència", inicialment formada pel partit creat recentment per en Laporta, Democràcia Catalana, i el partit fundat per Alfons López Tena i Uriel Bertran, "Solidaritat per la Independència". Molta militància de Reagrupament va apuntar-s'hi, per diversos motius (uns perquè estaven en un lloc a les llistes massa baix i veien més possibilitats a la Soli, altres perquè preferien un líder carismàtic com en Laporta per damunt d'un d'antipàtic com en Carretero). El poble ras independentista, va començar a veure que l'independentisme s'estava fragmentant, i tots feien una crida a la unitat. Reagrupament va fer diversos oferiments, i els de la Soli es limitaven a exigir que ens disolguéssim i ens presentéssim a títol personal al seu projecte, a unes primàries on, per votar, s'havia de pagar 20€ (en concepte d'afiliació, és clar!).
El desenllaç de tot plegat el coneixem tots: els independentistes vam acabar dividits, emprenyats i desmotivats, Reagrupament no va aconseguir cap diputat a les eleccions del 28N, SCI en va treure 4, ERC va perdre'n una pila, i la majoria del vot independentista va anar-se'n a CyU.
Els independentistes hi vam sortir perdent. Tot i així, des de la Soli seguien amb la seva actitud prepotent i superba, i s'auto-proclamaven vencedors, quan de fet no s'havia assolit el "seu" (nostre, de Reagrupament) objectiu: obtenir una representació parlamentària suficient per proclamar la independència de Catalunya. Això passava per obtenir 68 escons. Va anar de 64.
[caption id="" align="alignnone" width="417" caption="Plana major d'SCI el 3 de març del 2011"]
[/caption]En definitiva, des de Reagrupament portem dient des de juliol que SCI va nèixer per dividir l'independentisme, alhora que per a que en Laporta, l'Uriel Bertran i l'Alfons López Tena puguessin tenir una poltrona que escalfar, i que només era qüestió de temps que el projecte petés.
I, efectivament, la cosa ha petat.
Veient, de cara a les eleccions municipals de la primavera de 2011, que a Barcelona hi havia acord entre ERC i Reagrupament per fer una candidatura unitària independentista, i que SCI va decidir no unir-s'hi i presentar-se en solitari, i que no li permetia a en Laporta presentar-se per alcaldable a Barcelona, aquest, ha decidit aquesta setmana trencar amb la Soli i entrar a la coalició amb ERC i Reagrupament.
Finalment aquest castell de sorra, construït mitjançant el pillatge i el joc brut, s'ha ensorrat.
Malauradament, l'independentisme està tocat de mort, ja que en Bertran i el López Tena van fer la seva feina: ferir-lo des de dins per fer-li perdre força.
Estarem atents als esdeveniments futurs, però no sóc gens optimista.
Salut i independència!
3 comentaris: